"La meua mare fou Martina Baixauli, dona d'altura mitjana, pell blanquinosa, ulls blaus, ametlats, de cabells llisos i negres, poques lletres i molta virtut i humanitat. Procedia d'Alèdua, un poble de la vall dels Alcalans que pertany al llinatge dels Borja, el qual, al final de la passada centúria, quan ella vingué al món, era poblat majorment per moriscos o cristians nous, descendents dels qui havien batejats a la força en la Guerra de la Germania...
La mare es posà a servir a València en un palau del carrer Mascons, barat a tenir menjar i sostre, el de la família dels Vich, un dels més vells i nobles llinatges de la ciutat. Hi entrà per intercessió del frare Jeroni Alcocer, que l'havia batejada al monestir dels dominics de la Santa Creu de Llombai i li havia ensenyat la doctrina de xiqueta; poble a escassa distància d'Àledua i a on jo aniria a parar anys més tard...
En aqueixes ocasions, i per festejar la meua estada a sa casa d'Àledua o a la de vora el riu, em cuinava pinsans, guatles, francolins i perdius que caçava amb paranys..."
En la València barroca i turbulenta de la primera meitat del segle XVII, en què l'Església té un pes omnipresent, Bernat, frare predicador d'origen humil, amb excel·lents dots oratòries i grans ambicions, viu obsessionat pels pecats de la carn. Turmentat pels dubtes i penediments, el dominic s'enamora d'una actriu de passat obscur maridada amb un vell militar. Aquest amor secret i il·legitim maldarà per sortejar tots els entrebancs de la societat deprimida del moment i es veurà sorprés per la terrible pesta del 1647, que colpeix amb duresa la ciutat del Túria. Aquest és el context en què Josep Lozano, un dels grans noms de la nostra literatura, situa el seu últim treball, que tanca més d'una dècada de silenci creatiu.
Text de la presentació del llibre a Llombai (2004)
Bona nit autoritats, amigues i amics del Marquesat. Gràcies per acudir, huí, ací a Llombai, a la presentació una nova novel·la de Josep Lozano Lerma, titulada El mut de la campana. Vull d’entrada agrair al regidor de Cultura i a l’Ajuntament l’interés demostrat en acollir aquest acte; la seua presència i suport, és signe d’una normalitat que no es dóna en altres pobles pròxims.
També, vull agrair l’interés de Teresa la bibliotecària que ha col·laborat amb l’associació cultural Fum de botja, organitzadora de l’acte, en la mostra de l’obra de Lozano que heu pogut vore a l’entrada.
Modestament, he de manifestar, primer que res, la satisfacció per poder presentar, al meu poble, la nova obra de Josep Lozano. Els motius d’aquesta satisfacció són diversos. El primer és l’amistat personal que m’uneix a Josep des de fa alguns anys. Quan des de l’associació cultural Fum de botja li proposàrem de fer una presentació del llibre a Llombai, Josep Lozano accedí de seguida. Però com tot pecat sempre comporta una penitència va aprofitar per proposar-me que presentara jo mateix el llibre, oferiment al qual no vaig poder dir-li que no.
El segon motiu de satisfacció és la presència del Marquesat en aquesta obra. Un amic comú de Lozano i meu, de Benifaió, que està ací present, m’ha dit moltes vegades: És que hi ha molta gent que escriu i publica sobre el Marquesat. Sobre Benifaió no hi ha tantes coses publicades. Amb el temps, aquest amic s’ha dedicat ell sol, no a igualar, sinó a superar, en publicacions sobre Benifaió, la nombrosa bibliografia que hi ha sobre els nostres pobles. Doncs bé, El mut de la campana, és un llibre en què l’acció, almenys en una part, transcorre al poble d’Alèdua – d’on és natural la mare del protagonista i on viu el seu avi -, transcorre a Llombai – on el protagonista entra en l’orde dels dominics, ací enfront mateix -, o de passada a Catadau i Alfarb. En aquest sentit, l’obra és un llibre sobre els nostres pobles, sobre una part de la història, novel·lada, dels nostres pobles. I això hem d’agrair-li-ho a l’autor, perquè no tots els pobles tenen l’ocasió i l’honor de convertir-se en escenari d’una obra literària.
El tercer motiu de satisfacció és poder presentar un bon llibre d’un dels grans autors de la literatura valenciana. Crec, sense exagerar, que Lozano és, hui per hui, el millor escriptor valencià de narrativa. Fa uns dies, en l’acte de presentació d’aquest llibre a València, el professor Vicent Simbor recordava aquesta circumstància en paraules del també escriptor Ferran Torrent, que posava en una classificació de narradors valencians a Josep Lozano en primer lloc, seguit per ell mateix. D’acord amb Ferran Torrent, crec que Lozano és, certament, el millor narrador valencià contemporani.
Dit açò, anem a fer el que s’ha de fer en tota presentació d’un llibre: és a dir parlar de l’autor i de l’obra. Josep Lozano és conegut per molta gent per ser l’autor de Crim de germania, unes narracions sobre les germanies de València que hui en dia els estudiants valencians lligen i estudien als instituts. Lozano, però, és molt més que l’autor de Crim de Germania. Nascut a Alginet, el 1948, és llicenciat en lletres modernes per la Universitat de Paris VIII i en filologia catalana per la Universitat de València. La seua producció literària s’inicià amb una incursió en la poesia de la qual va sorgir el llibre Poemes home terra, i la inclusió d’alguns poemes seus en antologies dels anys 60 i 70. Posteriorment se’n passà al camp de la narrativa i com a narrador guanyà un accèsit del Premi de Contes Malvarrosa de l’editorial Prometeo, amb L’Andreu.
L’any 1979 es consagrà com a narrador amb l’obra, ja esmentada, Crim de Germania, que guanyà el Premi Andròmina dels Premis Octubre, a més del Premi de la Crítica del País Valencià i el Premi de la Crítica Serra d’Or. En Crim de Germania, Lozano féu una novel·la històrica amb un estil innovador i singular que ja donava un avanç del que podia arribar a fer amb posterioritat. La narració Laodamia – un bellíssim conte de temàtica mitològica- quedà finalista en el Premi Xúquer de Narrativa Curta d’Alzira (1983), i també a Alzira guanyà, el 1990, el Premi de Novel.la Ciutat d’Alzira amb l’obra Ribera, homenatge en forma de novel·la negra a la llengua col·loquial que es parla a la nostra comarca. El mateix any amb la novel·la Ofidi obtingué el Premi Prudenci Bertrana. A més de novel·les, Lozano ha publicat els reculls de contes Històries marginals i Laodamia i altres contes. Com a narrador, havia fet una incursió amb èxit en la literatura infantil amb el conte El cavallet de cartó que guanyà el Premi Tirant lo Blanc de la Diputació de València (1982),i fou bellament editat amb il·lustracions de Miquel Calatayud.
El seu ofici literari s’estén també a la traducció al valencià d’obres d’autors tan destacats com Julien Green, Stendhal, Gustave Flaubert o Prosper Merimée, del qual ha eixit recentment una versió de Carmen. Des del 1990, Josep Lozano no havia publicat cap obra tret d’alguns articles o col·laboracions en publicacions col·lectives i revistes. Aquesta circumstància fa molt més remarcable l’aparició de El mut de la Campana. Edicions Bromera així ho ha cregut i ha volgut atorgar-li el número 100 de la seua col·lecció més emblemàtica – L’Eclèctica-; publicitant l’obra amb la frase: L’esperada novel·la d’un escriptor imprescindible.
En el llibre que huí presentem, Josep Lozano continua la línia com a autor de temàtica històrica encetada amb Crim de Germania i seguida per la narració El dia de la Sang. El mut de la Campana, és una novel·la històrica ambientada a la primera meitat del segle XVII a diverses poblacions del Regne de València. El segle XVII valencià fou un segle convuls que s’inicia amb el decret d’expulsió dels moriscos decretat pel rei Felip II d’Aragó i III de Castella, el 1609. Una expulsió que va deixar moltes llogarets valencians despoblats; que deixà els senyors, de sobte, sense la mà d’obra morisca que treballava la seua terra i que provocà un canvi en les relacions entre els vassalls i els senyors amb les noves cartes de població. L’acció de la novel·la conclou avançada la segona meitat del XVII, després d’haver sobreviscut el protagonista a la terrible pesta del 1647 que sacsejà amb virulència la ciutat de València.
Escrita en primera persona, El mut de la campana és una història d’ambicions terrenals, de passions amoroses, de religiositat i de pecat, protagonitzada pel frare dominic Bernat Crestalbo i dona Constança, actriu de passat no massa decorós, casada amb un vell militar. És una història d’amor prohibit, secret, pecaminós i delictiu en una ciutat de València influenciada per l’Església en molts aspectes de la vida. Una ciutat de València envoltada de muralles, tancada a l’exterior, en què la depressió i la repressió eren elements molt comuns.
Bernat i Constança, personatges principals, porten el pes de la novel·la. Ell, amb grans dots d’oratòria i amb la ambició imbuida per sa mare vol escalar posicions en l’església valenciana del moment, però el desig carnal, entrebanca eixa aspiració i l’aboca al fracàs. Ella, sense perjudicis i cansada ja del seu vell marit, vol conquistar l’amor del jove Bernat. Junt a ells, altres personatges secundaris: la mare, Martina Baixauli, el prior de València, Baltasar Català, els dements la Monya i el mut de la Campana, que dóna nom al llibre, etc
Però si la història que conta Lozano manté l’interés del lector, el llibre també atrapa al lector per la manera com són contats els fets. Per la descripció de determinats moments o per l’ambientació tan encertada que ha elaborat l’autor. Aquest, l’autor coneix –jo m’atreviria a afirmar que s’ha passejat o xafat - cada carrer, cada camí o cada edifici que apareix al llibre. Es nota que no hi ha cap lloc que aparega al llibre per casualitat. Tots i cadascun dels escenaris han estat constatats personalment o documentalment per l’autor: ja siga una església de la ciutat de València, un palau senyorial de Xàtiva, l’església de la Sang de Llíria o la Casa dels Frares de la Talaia a Llombai. I eixa meticulositat creativa de Lozano li dóna a l’obra una gran versemblança.
Com també li dóna versemblança, l’enorme tasca de documentació que hi ha darrere de les tres-centes pàgines del llibre. Els fets històrics o els successos quotidians que apareixen en el llibre tenen tots el seu punt d’autenticitat. En això és nota la lectura i l’estudi de fonts escrites de l’època que ajuden a descriure situacions de manera tan fidedigna, jo diria quasi cinematogràfica. Entre les descripcions més impactants, totes elles d’un barroquisme d’acord amb l’època que retraten, remarcaré l’acte de fe de la Santa Inquisició en què ajusticien a la foguera unes persones per luterans i per sodomites; o la visita que Bernat Crestalbo fa de menut amb sa mare, Martina Baixauli, a la Casa dels Orats de l’Hospital General, on contempla els bojos més perillosos tancats en gàbies fent i dient tota mena de despropòsits; o les descripcions del Carnestoltes o de la processó del Corpus de València. La força descriptiva és de tal magnitut que el lector no pot deixar de sentir l’aroma de les pólvores o del perfum que porta Constança quan passeja amb el seu espós o la pudor d’orí del corral de la Casa de les Farses, quan Bernat acudeix a vore una representació.
La precisió de les paraules emprada per Lozano, dóna al text versemblança i excel·lència literària. Si a la seua novel·la Ribera, Lozano feia un homenatge a la llengua col·loquial de la comarca, a El mut de la campana, l’autor ha fet un monument a la llengua del segle XVII. Paraules, expressions i girs populars, refranys, cançonetes es presenten en les pàgines del llibre, sense perdre el regust que donen els quatre-cents anys que hi ha de diferència entre aquella època i l’actualitat, però al mateix temps el llibre està escrit, amb el que podríem dir un llenguatge de factura actual. La lectura del llibre es fa amena en tot moment.
En definitiva, ja per acabar, estem davant d’un llibre del que sentireu parlar. Una història d’ambicions i de passions humanes, situada per Lozano en el lloc i en el moment històric adequats. Un llibre treballat fins a l’últim detall, des del títol a la coberta, des de l’argument a la manera de contar-ho. Un llibre que, per als del Marquesat, és un poc un llibre dels nostres pobles. Llegiu-lo i el sentireu vostre. Moltes gràcies. VCF.
