Pantomima és una comèdia amb pròleg i dos actes en prosa, original de
Francesc Puig Espert, que fou estrenada amb èxit el 2 d'octubre del 1928 al Teatre Moderno de València.
Puig Espert havia nascut a València el 27 de novembre de l´any 1892, fill de pares llombaïns. Va estudiar a l´Institut Lluís Vives i es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de València, on va obtindre premi extraordinari. Després de llicenciar-se realitzà un viatge d´ampliació d´estudis a Nàpols, per a investigar als arxius la dominació catalanoaragonesa medieval. En tornar a València, fundà amb Lluís Gozalbo Paris, Nicolau Primitiu Gómez-Serrano, Lluís Querol i Roso i Francesc Martinez i Martínez, el Laboratori d´Arqueologia de la Universitat de València. Com a escriptor, va col·laborar en algunes publicacions valencianes de la primera meitat del segle XX: València (1913), Patria Nova (1915), El Ninot (1923) i Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). Fou membre de la societat Lo Rat Penat, on ocupà els càrrecs de vicepresident i de president. Guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en quatre ocasions, 1916, 1920, 1921 i 1960. Puig Espert fou, a més, autor de narracions: Raça vençuda (1915), Nits d´Hivern (1919) i La Purissimeta (1921); i de peces teatrals: Lo que ningú sabia (1928) i Pantomima (1928). Durant aquells anys va mantindre contacte amb els intel·lectuals més destacats del moment, entre ells el novel·lista Vicent Blasco Ibáñez.
Amb la vinguda de la II República ocupà diversos càrrecs públics: el 30 de desembre del 1931 fou nomenat governador civil de Sòria, càrrec que ocupà fins el 6 de novembre de 1932. Passà després a exercir els càrrecs de governador civil de Palència i de Burgos, on va cesar el 4 de juny del 1936. Ja iniciada la guerra d´Espanya, exercí la càtedra de Llengua Espanyola a l´institut Lluís Vives de València, on ocupà el càrrec de secretari. Fou, també, president del Cercle de Belles Arts. La seua intervenció fou decisiva per salvar la imatge de la
Mare de Déu dels Desemparats.
En acabar la guerra d´Espanya s´exilia a França, on va passar per èpoques difícils que el van fer apartar de la vida pública. Acaba exercint de professor de Llengua Epanyola al Lycée Chaptal de París i va seguir escrivint en valencià. Publicà poemes a la revista Senyera que s´editava a Mèxic i va mantindre contacte amb exiliats espanyols, participant en actes culturals relacionats amb Espanya i València. Fou membre de la Unión de Intelectuales Españoles, associació en el butlletí de la qual publicà algun article.
Durant aquest temps mai va perdre el contacte amb la cultura valenciana i continuà publicant articles i poemes a la revista Sicània que s´editava a València. També va publicar peces de teatre en francés, juntament amb André Camp: Le comte Gomara i L´enfant de la barraca, així com també el llibret de l´òpera Le trésor de Boabdil amb música de Salvador Bacarisse, que va ser premiada per la televisió francesa. Amb motiu del premi amb la Flor Natural de Lo Rat Penat de l´any 1960, la Casa Regional Valenciana en col·laboració amb l´Ateneo Ibero-Americano de Paris li van retre homenatge durant un sopar el 28 de gener del 1961. Va morir a Asnieres-sur-Seine, prop de Paris, el primer de març del 1967.
