La presentació del llibre de Manuel Ardit tingué lloc al celler del l'antic convent de Santa Creu de Llombai amb l'assistència de les autoritats municipals del Marquesat, a més de l'autor, l'editor Vicent Olmos i del professor Tomàs Peris Albentosa, que s'encarregà de parlar del llibre. Gràcies a l'amabilitat de Josep Martínez Bisbal i a la generositat del professor Tomàs Peris podem llegir el text de la presentació:
Manuel Ardit: Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles xiii i xix, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, col·lecció Recerca i pensament, 2004, 648 pàgines.
Tots els interessats en la història del País Valencià hem de regraciar-li al professor Manuel Ardit les nombroses i valuoses aportacions que ha realitzat a la historiografia valenciana. Des d’aquell ja ben llunyà Els valencians i les Corts de Cadis, publicat en l’any 1968, fins Creixement econòmic i conflicte social, Ardit ha fet moltes i mol reeixides contribucions al coneixement de la història valenciana, entre les quals destaquen Revolución liberal y revuelta campesina… així com Els homes i la terra del País Valencià... Ara, el professor Ardit ens obsequia amb un magnífic estudi global sobre una subcomarca de la Ribera del Xúquer, el marquesat de Llombai, realitzat a partir de l’anàlisi exhaustiva d’un conjunt de fonts documentals tan nombroses i disperses com complexes.
En el capítol introductori, “La formació de la baronia”, palesa l’enorme mobilitat senyorial a que es veié subjecte el territori analitzat fins que la família dels Centelles aconseguiren unificar tota la Foia sota el seu domini i acabaren traspassant-la a mans dels Borja al final del segle xv.
En “La comunitat musulmana”, Ardit analitza exposa les principals característiques del marquesat durant el segle xvi. En aquesta centúria, la foia de Llombai era un territori que —tot i estar escassament poblat— experimentà un dèbil augment demogràfic (taxa del 0’16% anual). Els moriscos practicaven una agricultura de subsistència en minifundis irrigats, on els cereals ocupaven el 90% de l’horta i en els quals la morera encara era un cultiu que s’hi trobava en procés de tímida expansió. La societat morisca es caracteritzava, sobretot, per la forta solidaritat de llinatge (com reflecteixen els costums hereditaris), un tret que explicaria l’escassa diferenciació social que es constata.
Les condicions dels vassalls venen definides per una forta explotació senyorial (bàsicament particions al quart en el regadiu i rendes procedents dels monopolis), que s’alleugerí per efecte de diverses concòrdies signades amb els Borja.
El capítol “La foia cristiana” analitza la repoblació postmorisca i els seus efectes immediats. Una idea central són les millors condicions de que gaudiren els vassalls cristians després de les noves cartes pobles i les concòrdies de 1623-30 (reducció de les particions en l’horta del quart anterior al sisè general i el vuitè dels morerars). La conjuntura postmorisca i els incentius oferts pels Borja propiciaren una transformació econòmica substancial. Al marquesat sorgí una nova agricultura, basada en l’èxit de conreus comercials com la morera i la vinya (la morera ja era la collita que més renda proporcionava als senyors en l’any 1641 i ocupava la meitat de l’horta al final del segle xvii). El nou context socioeconòmic (menor pressió senyorial, agricultura especulativa i uns graus de solidaritat més baixos entre els cristians) possibilità creixents desigualtats en l’estructura de la propietat fins acabar desembocant en la gènesi d’unes actives oligarquies camperoles.
A partir d’ací, l’obra abandona l’estructura cronològica i n’adopta una altra temàtica. “La terra i els homes” esbrina quina fou la dinàmica poblacional i com eren les estructures demogràfiques. Ardit —un destre expert en aquestes qüestions— mostra l’extraordinari augment d’habitants registrat. La foia de Llombai multiplicà per cinc els seus efectius entre 1646 i 1786: el 1720-30 ja s’havia assolit la densitat de 1609 i els guanys posteriors feren augmentar de forma notable la pressió humana sobre el territori. Un perfecte anàlisi de l’estructura demogràfica de la zona, aconseguit amb el difícil mètode de reconstrucció de famílies, li permet concretar amb rigor les causes d’aquesta expansió. El factor primordial fou un balanç molt positiu entre els abundants naixements (matrimoni gairebé universal i alta fecunditat)juntament amb una baixa mortalitat (esperança de vida de 32 anys, ben favorable en aquella època). Però Ardit encerta a remarcar la considerable entitat que tingueren les incessants aportacions immigratòries (taxa del 0’27%).
En els capítols “Una societat agrària”, “Propietat, explotació i cultius” així com “Màquines, oficis i intercanvis”, Ardit ens ofereix —a partir de l’acurat l’anàlisi d’una massa documental força diversa— quines foren les característiques del sistema econòmic vigent a la foia de Llombai durant els segles xvii i xviii. L’estudi de les ordenances rurals subratllen tant l’enorme llibertat de disposar “sobre les terres pròpies i les seues produccions”, com la contundent supeditació de la ramaderia als interessos agraris o el caràcter fonamental i estratègic de la xarxa de séquies que vivificaven l’horta. Per altra banda, les visites dels oficials de la marina palesen la dràstica desforestació patida en la segona meitat del segle xviii, quan el carboneig i altres aprofitaments reduïren el bosc a la meitat en sols 23 anys (dels 45.000 arbres del 1758 es passà als 24.000 de 1781). D’altra part, l’estudi dels capbreus de 1747 i 1755, així com del padró de l’equivalent de l’any 1756, li permet calibrar les principals transformacions experimentades per l’estructura agrària: discreta concentració de la propietat agrària (índex de Gini del 0’20 i escassa presència de terratinents forasters, la qual cosa explicaria la baixa entitat de l’arrendament), minva de la parcel·la mitjana d’horta (de les 5’25 fanecades del 1699 a les 3’37 de meitat del set-cents), així com el contundent caràcter comercial de la producció (la morera ja ocupava el 90% de l’horta i dues de cada tres fanecades de secà es dedicaven a produir altres conreus comercials com vi i garrofes). L’examen de nombrosos protocols notarials permet al professor Ardit demostrar que hi havia un mercat de la terra ben actiu (dominat per les herències, que significaven els dos terços de les transmissions) i constatar un enorme augment del preu dels camps durant el segle xviii: el valor de l’horta es triplicà i el dels secans es multiplicà per cinc durant la centúria, mentre que els preus del blat ni tan sols arribaven a duplicar-se. L’augment del delme del pa i vi remarca que els cereals seguien essent un producte bàsic a la zona, mentre que la comparança dels valors que ofereix Benlloch sobre la producció agrària amb les xifres de Cabanilles permet detectar un “fortíssim increment de la producció de cereals” en la segona meitat del set-cents. Aquestes dades demostren —al meu parer— una idea rellevant: que produir grans fou una estratègia camperola recomanable en certes conjuntures —quan concorrien determinades condicions—, desmentint que es tractés d’una especialitat morisca. Per últim, Ardit prova una sorprenent abundància d’animals de feina i constata uns actius circuits comercials que palesen que l’economia de la foia de Llombai era bastant “menys autàrquica del que sovint es pensa de les petites comunitats rurals de l’Antic Règim”.
El capítol, “La teranyina social”, completa i arrodoneix l’anàlisi antropològica de les comunitats rurals del marquesat ja encetat en altres parts de l’obra. Els protocols notarials i altres fonts documentals permeten al professor Ardit perfilar interessants aspectes de la cultura material i de les estratègies socials practicades per les persones que habitaven el marquesat, un aspecte lamentablement massa postergat en la nostra historiografia. Moltes són les idees que mereixen glossar-se. En primer lloc, l’abundància de cases ben assortides de mobiliari en una zona valenciana no especialment rica, un confort relatiu que degué actuar com una motivació important a l’hora d’impulsar el desenvolupament econòmic. En segon lloc, la mínima activitat assistencial-caritativa constatada, malgrat l’abundància de pobres que provocà el creixement demogràfic del segle xviii i la progressiva concentració de la riquesa. També cal remarcar el protagonisme dels mecanismes de crèdit com factor de transferència de propietats i motor d’uns contrasts social cada vegada més grans (sobretot préstecs —teòricament ‘graciosos’, però amb una taxa d’interès oculta— més que no censals). El professor Ardit també esbrina les estratègies matrimonials i hereditàries practicades pels veïns de la foia de Llombai. Pel que fa al primer aspecte, el sistema nupcial s’aparta de l’ideal mediterrani per assolir un caràcter bastant més obert —amb una major exogàmia respecte al propi llinatge— i també per evolucionar cap a una dependència cada vegada major de les noves parelles respecte de la família del marit (la migradesa de les donacions paternes i l’alça del preu de les cases impulsaren la patrilocalitat dels novençans des de meitat del segle xviii, molts dels quals es veieren obligats a viure en casa del pare, originant-se així grups residencials complexos i múltiples). Quan a les estratègies hereditàries, Ardit demostra que el nou context socioeconòmic de meitat del set-cents, combinat amb certs canvis legals (com l’abolició dels Furs el 1707), motivaren la substitució del model tradicional (repartiment igualitari dels immobles entre tots els fills barons i llegats —consistents en mobles i roba— a les filles) per altra fórmula que aprofitava el cinquè de lliure disposició i el terç de millora per beneficiar a un fill, facilitant així una base econòmica més sòlida a la nova família.
La resta de l’obra s’ocupa d’analitzar diversos aspectes socio-polítics. Estudia tant els mecanismes de solidaritat comunitària com, sobretot, les inevitables tensions que esclataren. En aquest context, Manuel Ardit atorga un paper central als conflictes que enfrontaren a vassalls i senyors. Explica com fou d’important l’exercici de les potestats senyorials, que no sols regulaven bona part de la vida de les comunitats camperoles (legislant ordenances, nomenant autoritats locals, etc.), sinó que arribava a l’extrem de poder condemnar a penes de mutilació o mort fins a l’any 1716. No obstant, remarca que un poder coercitiu tan gran no pogué ofegar la resistència dels vassalls, que sempre es manifestà ben tenaç. Aquesta forta consciència antisenyorial —i la ferma actitud col·lectiva que generava— obligà a bastir les relacions feudals sobre la premissa del consens amb les comunitats rurals, fent impossible qualsevol imposició unilateral per part dels senyors. Els titulars de la foia de Llombai es veieren obligats a mantindre les baixes prestacions acordades al principi del segle xvii, en el context tan desfavorable que seguí a l’expulsió dels moriscos. Aquesta estabilitat, combinada amb el intens desenvolupament econòmic mantingut, provocà una baixa tendencial del les rendes percebudes, de manera que una part cada vegada major de la riquesa creada escapava de la voracitat senyorial. Ardit subratlla que els habitants del marquesat es negaren a “suportar l’explotació feudal més enllà d’uns certs límits”. Per aconseguir-ho, van recórrer a tot tipus d’estratègies: fraus sistemàtics al tributar, lluita violenta en moments concrets i, sobretot, mantenint una tenaç pugna jurídica en els tribunals reials. Aquesta consciència antisenyorial anà fent-se més robusta progressivament durant la centúria il·lustrada. De les ocultacions de collites i les resistències a capbrevar es passà a litigis judicials per aspectes concrets i d’ací als plets de reversió (impulsats des del 1740 per la majoria de petits i mitjans propietaris) que reclamaven liquidar la senyoria i tornar al Reial Patrimoni, objectiu que Catadau assolí en l’any 1806.
El professor Ardit no oblida en la seua anàlisi la progressiva incidència del creixent poder monàrquic, que anà competint amb les potestats senyorials fins acabar eclipsant-les. Encara en el segle xvii, l’intervencionisme reial es limitava a defensar els interessos dels creditors censalistes, fins aconseguir que els Borja liquidaren l’enorme deute de més de 60.000 lliures que havien encaixat des del 1590. Durant el segle xviii, però, l’absolutisme borbònic no cessà de retallar potestats als senyors. Primer fou l’absorció simbòlica dels màxims rituals punitius des del 1716. Tot seguit vingué la repressió fiscal que significà la introducció de l’equivalent. Ardit demostra que les quantitats pagades per aquest nou impost augmentaren al marquesat “molt durant el segle xviii, al contrari del que s’ha postulat per al País Valencià”, de manera que l’equivalent significà una forta competència a l’hora de captar excedents camperols (el 67% dels impostos que pagaven els vassalls de la foia de Llombai en l’any 1774 eren rendes senyorials, mentre que la fiscalitat eclesiàstica significava el 15% i els tributs estatals ja aconseguien absorbir un 17%). Després seguí l’atenta supervisió, per part dels oficials reials, de l’actuació dels governadors senyorials. El corol·lari d’aquestes creixents intromissions dels oficials reials foren les incitacions a redimir-se del domini senyorial, reintegrant-se en el Patrimoni Reial, els coneguts plets de reversió a la corona, que resultaren especialment intensos en aquesta zona.
Ardit explicita com idea central de l’obra que la repoblació postmorisca del principi del segle xvii transformà un sistema d’explotació senyorial “robust i eficient” en altre més dèbil, basat sobretot en les potestats jurisdiccionals i particions de fruits emfitèutiques menys exigents; aquest canvi no sols permeté el poderós creixement econòmic mantingut des del sis-cents, sinó que feu emergir i consolidar-se una burgesia agrària que actuà com a punta de llança de la intensa oposició antisenyorial. D’alguna manera, Creixement econòmic i conflicte social és una obra que condensa i reflecteix perfectament la maduresa assolida en l’anàlisi de les relacions senyorials per la historiografia valenciana. En els 36 anys que separen Els valencians a les Corts de Cadis de la publicació d’aquest nou llibre s’ha produït un avenç gegantí: ni més ni menys que de donar per vàlid el discurs polític —genèric, interessat i simplista— dels diputats a Cadis s’ha passat a poder disposar de coneixements profunds i rigorosos sobre els vassalls valencians.
Però també ofereix moltes més lliçons que transcendeixen l’anàlisi del règim senyorial. Ardit afirma que ha intentat “reconstruir la vida d’una petita comunitat [la foia de Llombai] per tal d’entendre millor l’altra comunitat més àmplia [l’Europa feudal]”. En aquest intent, s’apropa i ens explica aspectes molt oblidats en la historiografia valenciana. En especial, ofereix un tractament viscut i antropològic, que inclou la cultura material i les pautes i estratègies socials que configuraven les petites comunitats rurals (com també han fet Ferran Garcia i E. Císcar a l’àmbit de la Valldigna).
Aquest nou llibre del professor Manuel Ardit té —més enllà de consideracions específiques sobre aspectes concrets— un encert essencial: no limitar l’anàlisi de la transició del feudalisme al capitalisme a una fase tardana i convulsa (la segona meitat del segle xviii i primeres dècades del xix), sinó —per contra— contemplar aquest procés històric fonamental com una acumulació de mutacions no tan espectaculars realitzades en la llarga durada plurisecular.
Tomàs Peris Albentosa
