12/26/2011

ESCOLA DE DANSES D'ALFARB. Música Tradicional d'Alfarb

     
          L'any 2000, l'Escola de Danses d'Alfarb va traure a la llum en CD amb les peces més representatives del ric patrimoni musical de la població. Juntament a les quatre jotes pròpies de la població - Jota d'Alfarb, Jota de Sant Jaume, Jota del Raval i Jota Antiga- afegiren cançons de llaurar i batre, de carnestoltes, nadales, romanços i la tocata de la Dansà del Marquesat.
          Hui, 26 de desembre, des de la matinada, la Banda de Música La Lira alegra els carrers del poble amb la melodia de l'Aguinaldo, una peça molt arrelada al Marquesat i que es va incloure en aquell disc interpretada per la mateixa banda. La lletra comença així:

San Francisco se perdió una tarde
sus hijos llorosos lo fueron a buscar
y lo hallaron en el paraiso
cogiendo una rosa del santo rosal.
          El volum discogràfic Música Tradicional d'Alfarb aplegà la participació dels membres de la pròpia Escola de Danses d'Alfarb ( Gerard Juanes, Amparo Cervera, Juli Miquel i Aurora Ortiz), de la Banda de Música La Lira d'Alfarb i dels cantadors Lola Corberà, Emília Llorens, Pepe Moreno, Sigfrido Añó i Càndido Corberà. També participaren una rondalla de músics i la colla de Dolçainers i Tabaleters La Xamosia.
          Però a més l'àlbum portava un documentat estudi sobre les peces incloses, obra de Gerard Juanes, que també s'encarregà de la recopilació i la selecció prèvia. Per a qui vulga conèixer l'origen i les característiques del riquíssim folklore nostre, aquesta és una obra imprescindible.

12/19/2011

PUIG ESPERT, Francesc. L'enfant de la barraca. Conte de Nöel Valencien en forme dramatique.


          La revista L'Avant-Scéne, que s'editava a Paris publicà en el número 99 l'obra de teatre "L'enfant de la barraca. Conte de Nöel Valencien en forme dramatique", original de Francesc Puig Espert i d'André Camp. L'obra va ser escrita per a representar-la de manera radiofònica a les emissions en espanyol de Ràdio Paris. El 13 de desembre del 1950, Puig Espert li deia per carta a Carlos Esplá, exministre de la República Española exiliat: ...trabajo en la "Radiodiffusion Française" y aún me queda  tiempo para "confeccionar" un cuento de Navidad de ambiente valenciano que lleva por título "El Niño Jesús de la Barraca" que se radiará el dia de Nochebuena, siendo actores mi hijo mayor y yo.... José-Ramón no vive más que para su papel de Quico, que se ha de grabar en discos el domingo próximo y es la primera vez que se las vé tan gordas....
          Fa uns anys, el 2007, després que la traduïrem al valencià i l'adaptàrem per a ser representada per  xiquets ( Suplement Aula, pàg. 3  ), fou estrenada al CEIP Sant Jaume d'Alfarb pels alumnes de primer cicle de primària.
          Aprofitem l'entrada per desitjar a tots els lectors d'aquest blog que passen unes bones festes i que l'any pròxim, el 2012, ens siga venturós, ple de pau i prosperitat, de cultura i de lectures.

12/09/2011

CLIMENT BARBERÁ, Juan. Administració pública i dret administratiu.

  
Juan Climent Barberá, tot i no haver nascut a Catadau, té els seus origens familiars en aquest poble, d'on eren naturals els seus pares; on de més jove hi passava temporades i on, actualment, encara té estrets lligams familiars.
Climent Barberá ha portat a terme una dilatada carrera en l'administració valenciana on ha exercit diversos càrrecs: Cap de Servei del departament de Serveis Municipals de la Diputació de València, Secretari General Tècnic de la Conselleria de Presidència, etc. A més és catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de València, on ha impartit classes de Dret Administratiu i Processal. Ha estat vicepresident de la Junta Electoral de la Comunitat Valenciana.
Juan Climent Barberá és autor de nombroses publicacions, tant monografies com articles en revistes especialitzades, sobre administració pública o dret. És autor de les obres:

- La afectación de bienes al uso y servicio público. València, Institució Alfons el Magnànim, 1979.



 -  Derecho y nuevas tecnologias. Lección magistral leida en la apertura del curso. Madrid, Universidad San Pablo CEU, 2009.

Ha coordinat o editat les obres:

- Legislación de régimen Local. Ley 7/85 Rdl 781/86. València, Generalitat Valenciana, 1987.
- Nuevas perspectivas del régimen local. Estudios en homenaje al profesor José Mª Boquera Oliver. València, Tirant lo Blanc, 2001.

I, a més ha publicat en obres col·lectives o revistes especialitzades els següents treballs:

-“Las carreteras y autopistas de peaje” en Revista de estudios de la vida local, ISSN 0034-8163, Nº. 197, 1978.

-“La Provincia en la Comunidad Valenciana: autonomía, delegación y coordinación de competencias” en La Provincia: IX Congreso italo-español de profesores de Derecho administrativo. Granada, 1984. 1985.
-“La selección de contratistas en los contratos de las administraciones públicas en el derecho comunitario y en el derecho español” en Noticias de la Unión Europea, ISSN 1133-8660, Nº 21, 1986.



-“Potestad de autoorganización y procedimiento administrativo de las comunidades autónomas” en Gobierno y administración en la Constitución / dirección General del Servicio Jurídico del Estado. Vol. 1, 1988, ISBN 84-7196-697-2.
-“Crónica de los contratos públicos en la CEE (enero – diciembre de 1987) en  Noticias de la Unión Europea, ISSN 1133-8660, Nº 46, 1988.



-“Cultura, juventud y deporte” en Derecho público aragonés: estudios sobre el derecho de la comunidad autónoma de Aragón / coord. Per antonio embid Irujo. 1990, ISBN 84-87007-41-4.



-“Proyectos de delimitación del suelo urbano y programas de actuación urbanística” en Derecho urbanístico local / coord. Per José María Boquera Oliver, 1992, ISBN 84-7398-987-2.
-“La Administración de Justicia en el presente siglo ( 1870-1985)” en Dels furs a l'estatut : actes del I Congrés d'Administració Valenciana, de la Història a la Modernitat, València 1992, 1992, ISBN 84-7890-910-9.
-“ Los medios materiales de la Administración de Justicia en la Comunidad Valenciana” en Revista valenciana d'estudis autonòmics, ISSN 0213-2206, Nº Extra 18, 1997 (Ejemplar dedicado a: Poder Judicial y Comunidades Autónomas).
-“ La justicia penal en internet. Territorialidad y competencias penales” en Cuadernos de derecho judicial, ISSN 1134-9670, Nº. 10, 2001 (Ejemplar dedicado a: Internet y derecho penal / Juan José López Ortega (dir.)), ISBN 84-89230-50-1.
-“ La administración pública ante los desafíos de la integración europea” en Cuadernos constitucionales de la Cátedra Fadrique Furió Ceriol, ISSN 1135-0679, Nº 40, 2002.
-“La contratación de las administraciones locales” en Nuevas perspectivas del régimen local : estudios en homenaje al profesor José Mª Boquera Oliver / coord. por Juan Climent Barberá, José María Baño León, 2002, ISBN 84-8442-453-7.


-“La cooperación estatal y autonómica en los servicios municipales” en Tratado de derecho municipal / coord. por Santiago Muñoz Machado, Vol. 1, 2003, ISBN 84-470-1967-5.
 -“ El procedimiento administrativo de reclamación de responsabilidad” en Cuadernos de derecho judicial, ISSN 1134-9670, Nº. 2, 2004 (Ejemplar dedicado a: Responsabilidad patrimonial del Estado legislador, administrador y juez / José Díaz Delgado (dir.)), ISBN 84-96228-64-9.

Actualment és Magistrat del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana i, com a tal, és el jutge encarregat del judici contra l'expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, que comença dilluns dotze de desembre.

12/07/2011

ANYÓ I SANZ, Ernest. Toponímia dels Pobles Valencians. Alfarb.


          Com a complement a l'entrada anterior, us oferim el recull toponímic elaborat per Ernest Anyó i Sanz, publicat l'any 2008 per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Toponímia dels Pobles Valencians. Alfarb. Podeu descarregar-vos la versió en Pdf i tindre una eina per utilitzar la toponímia correcta.

12/06/2011

LÓPEZ-MONTALVO, E. - VILLAVERDE, V. - GARCÍA-ROBLES, M.R. - MARTÍNEZ, R. - DOMINGO, I. "Arte rupestre del Barranc de la Xivana ( Alfarb, València)".*


          La revista SAGVNTVM Papeles del Laboratorio de Arqueologia de Valencia al número 33, pàgines 9-26,  incloïa l'article titulat: "Arte rupestre del Barranc de la Xivana (Alfarb, València)" on es donava compte de les pintures rupestres existents al terme d'Alfarb i on es reproduïen diversos calcs de les figures animals i antropomòrfiques. Les pintures van ser declarades fa uns anys com a Patrimoni de la Humanitat juntament amb totes les pintures de l'anomenat art llevantí de l'arc mediterrani. Fa unes setmanes han estat inscrites en la secció primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià i, com a conseqüència de l'entrada en vigor de la Llei 4/1998 d'11 de juny de Patrimoni Cultural Valencià, van ser declarades automàticament com a Béns d'Interés Cultural.

Abric al Barranc de la Falaguera d'Alfarb

            *No voldria deixar aquesta entrada sense comentar el què considere un error toponímic inadmissible en un article publicat per una revista de la Universitat de València. Segons comenten els autors de l'article, les pintures van ser descobertes per un grup d'alumnes d'ensenyament mitjà. Però el alumnes no eren d'Alfarb, tal i com diuen els autors, si no d'Alginet, segons el testimoni directe de qui aleshores era el seu professor, Jorge Cruz Orozco. Els alumnes li ho van comentar al  professor i aquest ho comunicà al Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València. A Alginet** es coneix popularment el barranc de l'Almaguer i els seus voltants de forma genèrica, com "el barranc de la Xivana" o "la Xivana", però aquesta denominació no ha estat utilitzada mai pels habitants d'Alfarb. A Alfarb la denominació "barranc de la Xivana" o "la Xivana" és totalment inexistent tant en la parla habitual com en tota la documentació històrica.  De fet en la publicació Toponímia dels pobles valencians Alfarb que publicà el 2008 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, toponímia oficial de tot el terme, no s'inclou aquesta denominació per al que, des de fa segles, coneixem com a l'Almaguer, en general, o barranc de l'Almaguer, de forma concreta. Però l'error és doble, ja que les pintures rupestres no estan al barranc de l'Almaguer - i per tant tampoc estarien al  suposat "barranc de la Xivana", si no que estan en un barranc pròxim conegut com el barranc de la Falaguera.
         Els alumnes que trobaren les pintures van situar-les en la zona coneguda per ells com  "la Xivana" i així ho van transmetre al seu professor. Aquest de la mateixa manera ho va comunicar a la Universitat i els professors de la Universitat continuaren amb una denominació sense cap fonament.  La denominació "de la Xivana" per raons que desconeixem apareix a algunes cartografies i, fins i tot, en guies de carreteres (Michelin, Campsa) i els autors de l'article es basaren en aquestes fonts consultades. De fet en una nota a peu de pàgina els autors justifiquen, novament de forma errònia, la seua elecció del topònim: "En alguna ocasión ha aparecido citado como Abric de la Falaguera, sin que existan razones para la modificación del nombre inicial con que fue dado a conocer el conjunto y que aparece en la cartografia de la zona".
          Més encara, el Consell ha incidit en l'error toponímic i en un acord de 21 d'octubre del 2011 (BOE 8 de novembre del 2011) ha inclòs els abrics I, II i III del "barranc de la Xivana o de la Falaguera" en la relació de llocs amb art rupestre inscrits en l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià. No sabem si l'ajuntament d'Alfarb ha tingut notícia d'aquest acord del Consell, però haja tingut notícia o no, hauria de demanar una correcció en la denominació d'aquests bens d'interés cultural, per evitar que es consolide de forma legal una denominació que no s'atén ni a raons històriques ni a raons d'ús popular al nostre poble.VCF.
        
** Comentari dedicat als amics d'Alginet, recordant un divertit sopar amb tertúlia toponímica, molt lluny de l'Almaguer...

12/01/2011

ADAM CARDONA, Vicente. L'autor més prolífic del Marquesat.

    Vicent Adam Cardona amb un feix amb la seua obra completa
 Vicent Adam Cardona fou tot un descobriment com a escriptor per a nosaltres. Amb més de cent llibres Adam Cardona, que publicava les obres amb els pseudònims Vic Adams o V. A. Carter,  pot ser considerat l'escriptor més prolífic dels nostres pobles. La seua marxa de Llombai quan era molt menut, ha fet que aquest novel·lista autodidacta amb obres de ciència ficció, novel·les de vaquers i bèl·liques; siga pràcticament desconegut al seu propi poble. Amb aquesta entrada us oferim una entrevista publicada al diari Levante-EMV i deixem constància de la seua obra i de la seua trajectòria. 



Algunes de les seues novel·les

Obra traduïda per Vicente Adam Cardona.

11/27/2011

PUIG ESPERT, Francesc. Hortolans


        El 27 de novembre del 1892 naixia a València, Francesc Puig Espert, per tant hui es compleixen 119 anys del seu naixement. Per commemorar-ho reproduïm uns versos del seu llibre pòstum Hortolans. El llibre de poemes Hortolans fou publicat l'any 1967, uns mesos després de la mort de l'autor, per l'Editorial Sicània que dirigia el gran patrici valencià Nicolau Primitiu. En el volum, amb il·lustracions del propi Puig Espert, s'aplega obra diversa: els quatre poemes que van guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en quatre ocasions; el poema que va guanyar l'accesit a la Viola d'Or i d'Argent en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Cambridge ( Regne Unit) l'any 1956 i altres poemes dispersos. Ací vos deixe un tast de l'obra poètica del nostre poeta:

MARE...!!

I

De la ibèrica gent, poble dilecte
i de la història orgull, vens de nissaga,
oh poble valencià! mai no en saga
de civilització: cult, fort i recte.

Si hom pot en tu trobar algun defecte
mai no serà quelcom que a honor desplaga
Tot allò que al voltant ens afalaga -
horta, mont, cel i mar -com tu és perfecte.

Ja sé que ensems del blat hi ha roïn herba
i en tabac de bon fruit la cuca aniua
i entre els Apòstols bons u es deia Judes

Tot açò és veritat; però la verba
 la inventà l'envejós que al fosc xixiua...
 i s'amaga com fan les bequerudes.

II

Poble infantat en llum; ancestral branca,
milenària en arrels i noble història
València, mon bresol; antiga glòria
de mon jovent perdut, tot, sens tu, em manca.

Per mi sempre has estat forta palanca
que aixeca mon esprit en la aleatòria
esperança en un jorn de ma victòria
gojant-te a cel obert, lliure i sens tanca.

Oh València eterna!! Serà possible
que el meu cor, que amb tu bat, sia admissible
de nou dintre ton blau, a joia plena ?

Si per ella és mon pit un reliquiari,
feu que es borre, Senyor, el meu calvari
on hi ha clavada en creu, ma fonda pena!.




11/21/2011

LOZANO LERMA, Josep. El Mut de la Campana.



"La meua mare fou Martina Baixauli, dona d'altura mitjana, pell blanquinosa, ulls blaus, ametlats, de cabells llisos i negres, poques lletres i molta virtut i humanitat. Procedia d'Alèdua, un  poble de la vall dels Alcalans que pertany al llinatge dels Borja, el qual, al final de la passada centúria, quan ella vingué al món, era poblat majorment per moriscos o cristians nous, descendents dels qui havien batejats a la força en la Guerra de la Germania...

La mare  es posà a servir a València en un palau del carrer Mascons, barat a tenir menjar i sostre, el de la família dels Vich, un dels més vells i nobles llinatges de la ciutat. Hi entrà per intercessió del frare Jeroni Alcocer, que l'havia batejada al monestir dels dominics de la Santa Creu de Llombai i li havia ensenyat la doctrina de xiqueta; poble a escassa distància d'Àledua i a on jo aniria a parar anys més tard...

En aqueixes ocasions, i per festejar la meua estada a sa casa d'Àledua o a la de vora el riu, em cuinava pinsans, guatles, francolins i perdius que caçava amb paranys..."



 
       En la València barroca i turbulenta de la primera meitat del segle XVII, en què l'Església té un pes omnipresent, Bernat, frare predicador d'origen humil, amb excel·lents dots oratòries i grans ambicions, viu obsessionat pels pecats de la carn. Turmentat pels dubtes i penediments, el dominic s'enamora d'una actriu de passat obscur maridada amb un vell militar. Aquest amor secret i il·legitim maldarà per sortejar tots els entrebancs de la societat deprimida del moment i es veurà sorprés per la  terrible pesta del 1647, que colpeix amb duresa la ciutat del Túria. Aquest és el context en què Josep Lozano, un dels grans noms de la nostra literatura, situa el seu últim treball, que tanca més d'una dècada de silenci creatiu.


Text de la presentació del llibre a Llombai (2004)


Bona nit autoritats, amigues i amics del Marquesat. Gràcies per acudir, huí, ací a Llombai, a la presentació una nova novel·la de Josep Lozano Lerma, titulada El mut de la campana. Vull d’entrada agrair al regidor de Cultura i a l’Ajuntament l’interés demostrat en acollir aquest acte;  la seua presència i suport, és signe d’una normalitat que no es dóna en altres pobles pròxims.
També,  vull agrair l’interés de Teresa la bibliotecària que ha col·laborat amb l’associació cultural Fum de botja, organitzadora de l’acte, en la mostra de l’obra de Lozano que heu pogut vore a l’entrada.
Modestament, he de manifestar, primer que res, la satisfacció per poder presentar, al meu poble, la nova obra de Josep Lozano. Els motius d’aquesta satisfacció són diversos. El primer és l’amistat personal que m’uneix a Josep des de fa alguns anys. Quan des de l’associació cultural Fum de botja li proposàrem de fer una presentació del llibre a Llombai, Josep Lozano accedí de seguida. Però com tot pecat sempre comporta una penitència va aprofitar per proposar-me que presentara jo mateix el llibre, oferiment al qual no vaig poder dir-li que no.
El segon motiu de satisfacció és la presència del Marquesat en aquesta obra. Un amic comú de Lozano i meu, de Benifaió, que està ací present, m’ha dit moltes vegades: És que hi ha molta gent que escriu i publica sobre el Marquesat. Sobre Benifaió no hi ha tantes coses publicades. Amb el temps, aquest amic s’ha dedicat ell sol, no a igualar, sinó a superar,  en publicacions sobre Benifaió, la nombrosa bibliografia que hi ha sobre els nostres pobles. Doncs bé, El mut de la campana, és un llibre en què l’acció, almenys en una part, transcorre al poble d’Alèdua – d’on és natural la mare del protagonista i on viu el seu avi -, transcorre a Llombai – on el protagonista entra en l’orde dels dominics, ací enfront mateix -, o de passada a Catadau i Alfarb.  En aquest sentit, l’obra és un llibre sobre els nostres pobles, sobre una part de la  història, novel·lada, dels nostres pobles. I això hem d’agrair-li-ho a l’autor, perquè no tots els pobles tenen l’ocasió i l’honor de convertir-se en escenari d’una obra literària.
El tercer motiu de satisfacció és poder presentar un bon llibre d’un dels grans autors de la literatura valenciana. Crec, sense exagerar, que Lozano és, hui per hui, el millor escriptor valencià de narrativa. Fa uns dies, en l’acte de presentació d’aquest llibre a València, el professor Vicent Simbor recordava aquesta circumstància en paraules del també escriptor Ferran Torrent, que posava en una classificació de narradors valencians a Josep Lozano en primer lloc, seguit per ell mateix. D’acord amb Ferran Torrent, crec que Lozano és, certament, el millor narrador valencià contemporani.
Dit açò, anem a fer el que s’ha de fer en tota presentació d’un llibre: és a dir parlar de l’autor i de l’obra. Josep Lozano és conegut per molta gent per ser l’autor de Crim de germania, unes narracions sobre les germanies de València que hui en dia els estudiants valencians lligen i estudien als instituts. Lozano, però, és molt més que l’autor de Crim de Germania. Nascut a Alginet, el 1948, és llicenciat en lletres modernes per la Universitat de Paris VIII i en filologia catalana per la Universitat de València. La seua producció literària s’inicià amb una incursió en la poesia de la qual va sorgir el llibre  Poemes home terra, i la inclusió d’alguns poemes seus en antologies dels anys 60 i 70.  Posteriorment se’n passà al camp de  la narrativa i com a narrador guanyà un accèsit del Premi de Contes Malvarrosa de l’editorial Prometeo, amb L’Andreu.
L’any 1979 es consagrà com a narrador amb l’obra, ja esmentada,  Crim de Germania, que guanyà el Premi Andròmina dels Premis Octubre, a més del Premi de la Crítica del País Valencià i el Premi de la Crítica Serra d’Or. En Crim de Germania, Lozano féu una novel·la històrica amb un estil innovador i singular que ja donava un avanç del que podia arribar a fer amb posterioritat. La narració Laodamia – un bellíssim conte de temàtica mitològica- quedà finalista en el Premi Xúquer de Narrativa Curta d’Alzira (1983), i també a Alzira guanyà, el 1990, el Premi de Novel.la Ciutat d’Alzira amb l’obra Ribera, homenatge en forma de novel·la negra a la llengua col·loquial que es parla a la nostra comarca.  El mateix any amb la novel·la Ofidi obtingué el Premi Prudenci Bertrana. A més de novel·les, Lozano ha publicat els reculls de contes Històries marginals i  Laodamia i altres contes. Com a narrador, havia fet una incursió amb èxit en la literatura infantil amb el conte El cavallet de cartó que guanyà el Premi Tirant lo Blanc de la Diputació de València (1982),i fou bellament editat amb il·lustracions de Miquel Calatayud.
El seu ofici literari s’estén també a la traducció al valencià d’obres d’autors tan destacats com Julien Green, Stendhal, Gustave Flaubert o Prosper Merimée, del qual ha eixit recentment una versió de Carmen. Des del 1990, Josep Lozano no havia publicat cap obra tret d’alguns articles o col·laboracions en publicacions col·lectives i revistes. Aquesta circumstància fa molt més remarcable l’aparició de El mut de la Campana. Edicions Bromera així ho ha cregut i ha volgut atorgar-li el número 100 de la seua col·lecció més emblemàtica – L’Eclèctica-;  publicitant l’obra amb la frase: L’esperada novel·la d’un escriptor imprescindible.
En el llibre que huí presentem, Josep Lozano continua la línia com a autor de temàtica històrica encetada amb Crim de Germania i seguida per la narració El dia de la Sang. El mut de la Campana, és una novel·la històrica ambientada a la primera meitat del segle XVII a diverses poblacions del Regne de València. El segle XVII valencià fou un segle convuls que s’inicia amb el decret d’expulsió dels moriscos decretat pel rei Felip II d’Aragó i III de Castella, el 1609. Una expulsió que va deixar moltes llogarets valencians despoblats; que deixà els senyors, de sobte, sense la mà d’obra morisca que treballava la seua terra i que provocà un canvi en les relacions entre els vassalls i els senyors amb les noves cartes de població. L’acció de la novel·la conclou avançada la segona meitat del XVII, després d’haver sobreviscut el protagonista a la terrible pesta del 1647 que sacsejà amb virulència la ciutat de València.
Escrita en primera persona, El mut de la campana és una història d’ambicions terrenals, de passions amoroses, de religiositat i de pecat,  protagonitzada pel frare dominic Bernat Crestalbo i dona Constança, actriu de passat no massa decorós, casada amb un vell militar. És una història d’amor prohibit, secret, pecaminós i delictiu en una ciutat de València influenciada per l’Església en molts aspectes de la vida. Una ciutat de València envoltada de muralles, tancada a l’exterior, en què la depressió i la repressió eren elements molt comuns.
Bernat i Constança,  personatges principals, porten el pes de la novel·la. Ell, amb grans dots d’oratòria i amb la ambició imbuida per sa mare vol escalar posicions en l’església valenciana del moment, però el desig carnal, entrebanca eixa aspiració i l’aboca al fracàs. Ella, sense perjudicis i cansada ja del seu vell marit, vol conquistar l’amor del jove Bernat.  Junt a ells, altres personatges secundaris: la mare, Martina Baixauli,  el prior de València, Baltasar Català, els dements la Monya i el mut de la Campana, que dóna nom al llibre, etc
Però si la història que conta Lozano manté l’interés del lector, el llibre també atrapa al lector per la manera com són contats els fets. Per la descripció de determinats moments o per l’ambientació tan encertada que ha elaborat l’autor. Aquest, l’autor coneix –jo m’atreviria a afirmar que s’ha passejat o xafat - cada carrer, cada camí o cada edifici que apareix al llibre.  Es nota que no hi ha cap lloc que aparega al llibre per casualitat. Tots i cadascun dels escenaris han estat constatats personalment o documentalment per l’autor: ja siga una església de la ciutat de València, un palau senyorial de Xàtiva, l’església de la Sang de Llíria o la Casa dels Frares de la Talaia a Llombai. I eixa meticulositat creativa de Lozano li dóna a l’obra una gran versemblança.
Com també li dóna versemblança, l’enorme tasca de documentació que hi ha darrere de les tres-centes pàgines del llibre. Els fets històrics o els successos quotidians que apareixen en el llibre tenen tots el seu punt d’autenticitat. En això és nota la lectura i l’estudi de fonts escrites de l’època que ajuden a descriure situacions de manera tan fidedigna, jo diria quasi cinematogràfica. Entre les descripcions més impactants, totes elles d’un barroquisme d’acord amb l’època que retraten, remarcaré l’acte de fe de la Santa Inquisició en què ajusticien a la foguera unes persones per luterans i  per sodomites; o la visita que Bernat Crestalbo fa de menut amb sa mare, Martina Baixauli, a la Casa dels Orats de l’Hospital General, on contempla els bojos més perillosos tancats en gàbies fent i dient tota mena de despropòsits; o les descripcions del Carnestoltes o  de la processó del Corpus de València. La força descriptiva és de tal magnitut que el lector no pot deixar de sentir l’aroma de les pólvores o del perfum que porta Constança quan passeja amb el seu espós o la pudor  d’orí  del corral de la Casa de les Farses, quan Bernat acudeix a vore una representació.
La precisió de les paraules emprada per Lozano, dóna al text versemblança i excel·lència literària. Si a la seua novel·la Ribera, Lozano feia un homenatge a la llengua col·loquial de la comarca, a El mut de la campana, l’autor ha fet un monument a la llengua del segle XVII. Paraules, expressions i girs populars, refranys, cançonetes es presenten en les pàgines del llibre, sense perdre el regust que donen els quatre-cents anys que hi ha de diferència entre aquella època i l’actualitat, però al mateix temps el llibre està escrit, amb el que podríem dir un llenguatge de factura actual. La lectura del llibre es fa amena en tot moment.
En definitiva, ja per acabar, estem davant d’un llibre del que sentireu parlar. Una història d’ambicions i de passions humanes, situada per Lozano en el lloc i en el moment històric adequats. Un llibre treballat fins a l’últim detall, des del títol a la coberta, des de l’argument a la manera de contar-ho. Un llibre que, per als del Marquesat, és un poc un llibre dels nostres pobles. Llegiu-lo i el sentireu vostre. Moltes gràcies. VCF.


11/19/2011

SOCIETAT PROTECTORA MUSICAL LA LIRA D'ALFARB



          Més publicacions musicals, aquesta vegada en format àudio. Es tracta d'un disc de la Societat Protectora Musical La Lira d'Alfarb en què s'inclou la interpretació d'obres al Certamen de Bandes de Música de la Comunitat Valenciana (2000), al Certamen Internacional de Bandes de Música "Ciutat de València" (2001) i a l'Homenatge al músic Xavier Barberà. Tot això sota la batuta de Francisco Pons Sanz.

11/17/2011

PONS SERRANO, Jorge. Percusión. Grado element.

             


 Aquests dies celebrem la Festa de la Música i per això portem a aquest blog l'obra del percusionista llombaí Jorge Pons Serrano. Es tracta d'un mètode elemental de persució en quatre quaderns publicat per Rivera Editorial.









 


          Jorge Pons Serrano cursà estudis elementals de música a la banda de Llombai i superiors de Percusió al Conservatori Superior de Música de València amb Roberto Campos i Manuel Tomàs, perfeccionant-se posteriorment a Madrid amn J. M.- Martín Porrás, a Aix-en-Provence amb Sylvio Gualda, David Friedman i Christopf Caskel i a Luxemburg amb Siegfried Fink i Paul Mostz. Cursà estudis d'harmonia i contrapunt amb Jose Maria Cervera.

           L'any 1983 obté la plaça de Percusió de l'Orquestra Simfònica d'Euskadi i el desembre del mateix any ingressa al Reial Conservatori d'Albacete, ocupant la plaça de professor especial d'Instruments de Percusió, càrrec que desemvolupà durant tot l'any 1984. Ha obtingut per unanimitat el primer premi en l'especialitat d'instruments de percusió, al Concurs de Joventuts Musicals de l'any 1983.



La dedicació a la música abasta també el terreny de la composició, cosa que l'ha ajudat a realitzar diverses obres, algunes ja estrenades com ara la Suite amazonica, Contraste Fugaz, Duo per a bateries, Anhelos, Miniaturas, Ostinatos percusivos, Improvisaciones Rítmicas, Xilo-Polka, Variaciones Luz de Primavera, etc El 1989 obté la Menció d'Honor al concurs d'Interpretació Musical "Oscar Esplà". Actualment és professor de la Banda Simfònica Municipal d'Alacant, Percusions Lucentum i professor de l'Acadèmia de Música "Lucentum".

11/13/2011

PREMI SAMBORI DE LITERATURA INFANTIL EN VALENCIÀ DE LA RIBERA


         S'ha presentat recentment a València el 14è Premi Sambori de Literatura en Valencià convocat per la Fundació Sambori, amb el patrocini de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Fundació Escola Valenciana i la Fundació Bancaixa. Es tracta d'un concurs literari que aplega més de 60.000 treballs de l'alumnat de les comarques valencianes en els nivell d'infantil, primària, secundària, batxillerat, cicles formatius, educació d'adults i ensenyament universitari.
          Com li agrada de dir a l'ànima mater dels Sambori, Josep Chaques Noverques, que és originari de Catadau, no hi ha cap país del món que tinga un premi literari d'aquestes característiques, ni cap editorial que publique l'obra literària de menuts i de joves alumnes de tots els nivells educatius. Els Sambori començaren simplement premiant aquells treballs guanyadors i, des de l'any 2007, a més es publiquen les obres guanyadores dins la col·lecció Arc de Sant Martí.
            Els premis Sambori s'organitzen per comarques, per tant els alumnes dels centres educatius del Marquesat participen al concurs de La Ribera. Al llarg dels anys han resultat guanyadors els següents autors i obres dels centres públics i concertats del Marquesat:

2000   
La meua primera cita de Benjamín Martínez Sanchis del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.

2001   
El camp misteriós de Nèstor Cervera Celda i Rafael Flordelís del CEIP Sant Jaume Apòstol  d'Alfarb.
La droga i l'amistat de Paula Gélvez Bermejo de l'EFA Torrealèdua de Llombai.

2003 Montserrat   
La cabreta esquiadora de Vicent Climent Ortiz del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
Una gran aventura de Toni Añó Sanz del CEIP Miguel de Cervantes de Catadau.

2004 Alcàntera de Xúquer   
La papallona avorrida d'Àngela Climent Ortiz del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.

2005   
L'esperança de trobar-se un nadó de Rocio Pons Villanueva de l'IES 9 d'octubre Secció Catadau.

2006 Castelló de la Ribera   
El tobogan d'Òscar Barberà Verger del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
Màgia de coto-en-pèl dels alumnes d'Infantil 4 anys, mestra Àngela Ortiz Orts, del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
Les pilotes voladores de Sheila Cervera Celda del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.

2007   
Croac, croac de Pau Juanes Sanchis del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
El donyet màgic dels alumnes d'Infantil 4 anys, mestra Laura Garulo Rosa, del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.

2008
El príncep i la princessa de Diego Rosselló Añó del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
Viatge al passat d'Alexandre Alegre de l'IES Ramon Esteve de Catadau.

2009 Almussafes
Una xiqueta romanesa de Geanina Butaku del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
El regne submarí de Laura Gil Ferrer, text, i d'Àngela Climent Ortiz, il·lustracíons, del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.

2010 Manuel
El malson de Lucas de Pablo Yahiaoui Monleón del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
El llop fredoler de Paula Andreu Serna del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
El dimoni que juga al sambori d'Àngela Climent Ortiz del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.

2011  Llombai
Alegria - Tristor dels alumnes d'Infantil, mestres Carmen Garcia i Susanna Llorens del CEIP Sant Francesc de Borja de Llombai
Els tres porquets d'Irene Añó Rueda del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
Blancaneus d'Aitana Argente Boix del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
La caiguda de les lletres d'Òscar Barberà Verger del CEIP Sant Jaume Apòstol d'Alfarb.
A la recerca del valencià d'Àngela Climent Ortiz de l'IES Ramon Esteve de Catadau.

11/06/2011

PUIG ESPERT, Francesc. Pantomima.


Pantomima és una comèdia amb pròleg i dos actes en prosa, original de Francesc Puig Espert, que fou estrenada amb èxit el 2 d'octubre del 1928 al Teatre Moderno de València.
Puig Espert havia nascut a València el 27 de novembre de l´any 1892, fill de pares llombaïns. Va estudiar a l´Institut Lluís Vives i es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de València, on va obtindre premi extraordinari. Després de llicenciar-se realitzà un viatge d´ampliació d´estudis a Nàpols, per a investigar als arxius la dominació catalanoaragonesa medieval. En tornar a València, fundà amb Lluís Gozalbo Paris, Nicolau Primitiu Gómez-Serrano, Lluís Querol i Roso i Francesc Martinez i Martínez, el Laboratori d´Arqueologia de la Universitat de València. Com a escriptor, va col·laborar en algunes publicacions valencianes de la primera meitat del segle XX: València (1913), Patria Nova (1915), El Ninot (1923) i Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). Fou membre de la societat Lo Rat Penat, on ocupà els càrrecs de vicepresident i de president. Guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en quatre ocasions, 1916, 1920, 1921 i 1960. Puig Espert fou, a més, autor de narracions: Raça vençuda (1915), Nits d´Hivern (1919) i La Purissimeta (1921); i de peces teatrals: Lo que ningú sabia (1928) i Pantomima (1928). Durant aquells anys va mantindre contacte amb els intel·lectuals més destacats del moment, entre ells el novel·lista Vicent Blasco Ibáñez.
Amb la vinguda de la II República ocupà diversos càrrecs públics: el 30 de desembre del 1931 fou nomenat governador civil de Sòria, càrrec que ocupà fins el 6 de novembre de 1932. Passà després a exercir els càrrecs de governador civil de Palència i de Burgos, on va cesar el 4 de juny del 1936. Ja iniciada la guerra d´Espanya, exercí la càtedra de Llengua Espanyola a l´institut Lluís Vives de València, on ocupà el càrrec de secretari. Fou, també, president del Cercle de Belles Arts. La seua intervenció fou decisiva per salvar la imatge de la Mare de  Déu dels Desemparats.
En acabar la guerra d´Espanya s´exilia a França, on va passar per èpoques difícils que el van fer apartar de la vida pública. Acaba exercint de professor de Llengua Epanyola al Lycée Chaptal de París i va seguir escrivint en valencià. Publicà poemes a la revista Senyera que s´editava a Mèxic i va mantindre contacte amb exiliats espanyols, participant en actes culturals relacionats amb Espanya i València. Fou membre de la Unión de Intelectuales Españoles, associació en el butlletí de la qual publicà algun article.
Durant aquest temps mai va perdre el contacte amb la cultura valenciana i continuà publicant articles i poemes a la revista Sicània que s´editava a València. També va publicar peces de teatre en francés, juntament amb André Camp: Le comte Gomara i L´enfant de la barraca, així com també el llibret de l´òpera Le trésor de Boabdil amb música de Salvador Bacarisse, que va ser premiada per la televisió francesa. Amb motiu del premi amb la Flor Natural de Lo Rat Penat de l´any 1960, la Casa Regional Valenciana en col·laboració amb l´Ateneo Ibero-Americano de Paris li van retre homenatge durant un sopar el 28 de gener del 1961. Va morir a Asnieres-sur-Seine, prop de Paris, el primer de març del 1967.

TEROL GRAU, Vicent. MARÍ MAURICIO, Vicent. La estructura de la propiedad de la tierra en Alfarb (Ribera del Xúquer)

Coberta d'un número de Cuadernos de Geografia






La revista Cuadernos de Geografia publicada a València per la Facultat de Geografia i Història, Departament de Geografia, publicà al número 26, l'any 1980, l'article La estructura de la propiedad de la tierra en Alfarb (Ribera del Xúquer) que podeu llegir en aquest enllaç.

DIRANZO MÍNGUEZ, Maria Rosa. El tresor de l'avi.




"El Tresor de l'avi és una història de redempció: Inés i Paco, mare i fill en les acaballes de la seua vida es retroben, tancant un cercle vital que començà setanta anys abans". Llorenç Capsí.



La primavera del 2011, la mestra Maria Rosa Diranzo Mínguez (Alfarb) ens ha oferit en format llibre aquesta narració, que ha circulat durant molt de temps a través de fotocòpies. El tresor de l'avi és una obra que barreja dues històries personals molt pròximes a nosaltres ambientades en dues èpoques, la postguerra i l'època actual; adobades amb un cert realisme màgic que li dóna a la narració el complement perfecte per quadrar la història.

L'obra es presentà a la sala d'actes de l'Institut Ramón Esteve de Catadau en un senzill i emotiu acte, en el qual intervingué la professora del centre Esther Terol, veritable instigadora de la publicació del llibre, i Llorenç Capsí, autor del pròleg. Esperem des d'ací que El Tresor de l'avi, que és la primera obra editada, però no la única escrita per Maria Rosa Diranzo, siga l'inici d'una llarga trajectòria literària. VCF



11/05/2011

PERIS ALBENTOSA, Tomàs. Text de presentació del llibre Creixement econòmic i conflicte social de Manuel Ardit.


          La presentació del llibre de Manuel Ardit tingué lloc al celler del l'antic convent de Santa Creu de Llombai amb l'assistència de les autoritats municipals del Marquesat, a més de l'autor, l'editor Vicent Olmos i del professor Tomàs Peris Albentosa, que s'encarregà de parlar del llibre. Gràcies a l'amabilitat de Josep Martínez Bisbal i a la generositat del professor Tomàs Peris podem llegir el text de la presentació:

          Manuel Ardit: Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles xiii i xix, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, col·lecció Recerca i pensament, 2004, 648 pàgines.

          Tots els interessats en la història del País Valencià hem de regraciar-li al professor Manuel Ardit les nombroses i valuoses aportacions que ha realitzat a la historiografia valenciana. Des d’aquell ja ben llunyà Els valencians i les Corts de Cadis, publicat en l’any 1968, fins Creixement econòmic i conflicte social, Ardit ha fet moltes i mol reeixides contribucions al coneixement de la història valenciana, entre les quals destaquen Revolución liberal y revuelta campesina… així com Els homes i la terra del País Valencià... Ara, el professor Ardit ens obsequia amb un magnífic estudi global sobre una subcomarca de la Ribera del Xúquer, el marquesat de Llombai, realitzat a partir de l’anàlisi exhaustiva d’un conjunt de fonts documentals tan nombroses i disperses com complexes.
En el capítol introductori, “La formació de la baronia”, palesa l’enorme mobilitat senyorial a que es veié subjecte el territori analitzat fins que la família dels Centelles aconseguiren unificar tota la Foia sota el seu domini i acabaren traspassant-la a mans dels Borja al final del segle xv.
En “La comunitat musulmana”, Ardit analitza exposa les principals característiques del marquesat durant el segle xvi. En aquesta centúria, la foia de Llombai era un territori que —tot i estar escassament poblat— experimentà un dèbil augment demogràfic (taxa del 0’16% anual). Els moriscos practicaven una agricultura de subsistència en minifundis irrigats, on els cereals ocupaven el 90% de l’horta i en els quals la morera encara era un cultiu que s’hi trobava en procés de tímida expansió. La societat morisca es caracteritzava, sobretot, per la forta solidaritat de llinatge (com reflecteixen els costums hereditaris), un tret que explicaria l’escassa diferenciació social que es constata.
Les condicions dels vassalls venen definides per una forta explotació senyorial (bàsicament particions al quart en el regadiu i rendes procedents dels monopolis), que s’alleugerí per efecte de diverses concòrdies signades amb els Borja.
El capítol “La foia cristiana” analitza la repoblació postmorisca i els seus efectes immediats. Una idea central són les millors condicions de que gaudiren els vassalls cristians després de les noves cartes pobles i les concòrdies de 1623-30 (reducció de les particions en l’horta del quart anterior al sisè general i el vuitè dels morerars). La conjuntura postmorisca i els incentius oferts pels Borja propiciaren una transformació econòmica substancial. Al marquesat sorgí una nova agricultura, basada en l’èxit de conreus comercials com la morera i la vinya (la morera ja era la collita que més renda proporcionava als senyors en l’any 1641 i ocupava la meitat de l’horta al final del segle xvii). El nou context socioeconòmic (menor pressió senyorial, agricultura especulativa i uns graus de solidaritat més baixos entre els cristians) possibilità creixents desigualtats en l’estructura de la propietat fins acabar desembocant en la gènesi d’unes actives oligarquies camperoles.
A partir d’ací, l’obra abandona l’estructura cronològica i n’adopta una altra temàtica. “La terra i els homes” esbrina quina fou la dinàmica poblacional i com eren les estructures demogràfiques. Ardit —un destre expert en aquestes qüestions— mostra l’extraordinari augment d’habitants registrat. La foia de Llombai multiplicà per cinc els seus efectius entre 1646 i 1786: el 1720-30 ja s’havia assolit la densitat de 1609 i els guanys posteriors feren augmentar de forma notable la pressió humana sobre el territori. Un perfecte anàlisi de l’estructura demogràfica de la zona, aconseguit amb el difícil mètode de reconstrucció de famílies, li permet concretar amb rigor les causes d’aquesta expansió. El factor primordial fou un balanç molt positiu entre els abundants naixements (matrimoni gairebé universal i alta fecunditat)juntament amb una baixa mortalitat (esperança de vida de 32 anys, ben favorable en aquella època). Però Ardit encerta a remarcar la considerable entitat que tingueren les incessants aportacions immigratòries (taxa del 0’27%).
En els capítols “Una societat agrària”, “Propietat, explotació i cultius” així com “Màquines, oficis i intercanvis”, Ardit ens ofereix —a partir de l’acurat l’anàlisi d’una massa documental força diversa— quines foren les característiques del sistema econòmic vigent a la foia de Llombai durant els segles xvii i xviii. L’estudi de les ordenances rurals subratllen tant l’enorme llibertat de disposar “sobre les terres pròpies i les seues produccions”, com la contundent supeditació de la ramaderia als interessos agraris o el caràcter fonamental i estratègic de la xarxa de séquies que vivificaven l’horta. Per altra banda, les visites dels oficials de la marina palesen la dràstica desforestació patida en la segona meitat del segle xviii, quan el carboneig i altres aprofitaments reduïren el bosc a la meitat en sols 23 anys (dels 45.000 arbres del 1758 es passà als 24.000 de 1781). D’altra part, l’estudi dels capbreus de 1747 i 1755, així com del padró de l’equivalent de l’any 1756, li permet calibrar les principals transformacions experimentades per l’estructura agrària: discreta concentració de la propietat agrària (índex de Gini del 0’20 i escassa presència de terratinents forasters, la qual cosa explicaria la baixa entitat de l’arrendament), minva de la parcel·la mitjana d’horta (de les 5’25 fanecades del 1699 a les 3’37 de meitat del set-cents), així com el contundent caràcter comercial de la producció (la morera ja ocupava el 90% de l’horta i dues de cada tres fanecades de secà es dedicaven a produir altres conreus comercials com vi i garrofes). L’examen de nombrosos protocols notarials permet al professor Ardit demostrar que hi havia un mercat de la terra ben actiu (dominat per les herències, que significaven els dos terços de les transmissions) i constatar un enorme augment del preu dels camps durant el segle xviii: el valor de l’horta es triplicà i el dels secans es multiplicà per cinc durant la centúria, mentre que els preus del blat ni tan sols arribaven a duplicar-se. L’augment del delme del pa i vi remarca que els cereals seguien essent un producte bàsic a la zona, mentre que la comparança dels valors que ofereix Benlloch sobre la producció agrària amb les xifres de Cabanilles permet detectar un “fortíssim increment de la producció de cereals” en la segona meitat del set-cents. Aquestes dades demostren —al meu parer— una idea rellevant: que produir grans fou una estratègia camperola recomanable en certes conjuntures —quan concorrien determinades condicions—, desmentint que es tractés d’una especialitat morisca. Per últim, Ardit prova una sorprenent abundància d’animals de feina i constata uns actius circuits comercials que palesen que l’economia de la foia de Llombai era bastant “menys autàrquica del que sovint es pensa de les petites comunitats rurals de l’Antic Règim”.
El capítol, “La teranyina social”, completa i arrodoneix l’anàlisi antropològica de les comunitats rurals del marquesat ja encetat en altres parts de l’obra. Els protocols notarials i altres fonts documentals permeten al professor Ardit perfilar interessants aspectes de la cultura material i de les estratègies socials practicades per les persones que habitaven el marquesat, un aspecte lamentablement massa postergat en la nostra historiografia. Moltes són les idees que mereixen glossar-se. En primer lloc, l’abundància de cases ben assortides de mobiliari en una zona valenciana no especialment rica, un confort relatiu que degué actuar com una motivació important a l’hora d’impulsar el desenvolupament econòmic. En segon lloc, la mínima activitat assistencial-caritativa constatada, malgrat l’abundància de pobres que provocà el creixement demogràfic del segle xviii i la progressiva concentració de la riquesa. També cal remarcar el protagonisme dels mecanismes de crèdit com factor de transferència de propietats i motor d’uns contrasts social cada vegada més grans (sobretot préstecs —teòricament ‘graciosos’, però amb una taxa d’interès oculta— més que no censals). El professor Ardit també esbrina les estratègies matrimonials i hereditàries practicades pels veïns de la foia de Llombai. Pel que fa al primer aspecte, el sistema nupcial s’aparta de l’ideal mediterrani per assolir un caràcter bastant més obert —amb una major exogàmia respecte al propi llinatge— i també per evolucionar cap a una dependència cada vegada major de les noves parelles respecte de la família del marit (la migradesa de les donacions paternes i l’alça del preu de les cases impulsaren la patrilocalitat dels novençans des de meitat del segle xviii, molts dels quals es veieren obligats a viure en casa del pare, originant-se així grups residencials complexos i múltiples). Quan a les estratègies hereditàries, Ardit demostra que el nou context socioeconòmic de meitat del set-cents, combinat amb certs canvis legals (com l’abolició dels Furs el 1707), motivaren la substitució del model tradicional (repartiment igualitari dels immobles entre tots els fills barons i llegats —consistents en mobles i roba— a les filles) per altra fórmula que aprofitava el cinquè de lliure disposició i el terç de millora per beneficiar a un fill, facilitant així una base econòmica més sòlida a la nova família.
La resta de l’obra s’ocupa d’analitzar diversos aspectes socio-polítics. Estudia tant els mecanismes de solidaritat comunitària com, sobretot, les inevitables tensions que esclataren. En aquest context, Manuel Ardit atorga un paper central als conflictes que enfrontaren a vassalls i senyors. Explica com fou d’important l’exercici de les potestats senyorials, que no sols regulaven bona part de la vida de les comunitats camperoles (legislant ordenances, nomenant autoritats locals, etc.), sinó que arribava a l’extrem de poder condemnar a penes de mutilació o mort fins a l’any 1716. No obstant, remarca que un poder coercitiu tan gran no pogué ofegar la resistència dels vassalls, que sempre es manifestà ben tenaç. Aquesta forta consciència antisenyorial —i la ferma actitud col·lectiva que generava— obligà a bastir les relacions feudals sobre la premissa del consens amb les comunitats rurals, fent impossible qualsevol imposició unilateral per part dels senyors. Els titulars de la foia de Llombai es veieren obligats a mantindre les baixes prestacions acordades al principi del segle xvii, en el context tan desfavorable que seguí a l’expulsió dels moriscos. Aquesta estabilitat, combinada amb el intens desenvolupament econòmic mantingut, provocà una baixa tendencial del les rendes percebudes, de manera que una part cada vegada major de la riquesa creada escapava de la voracitat senyorial. Ardit subratlla que els habitants del marquesat es negaren a “suportar l’explotació feudal més enllà d’uns certs límits”. Per aconseguir-ho, van recórrer a tot tipus d’estratègies: fraus sistemàtics al tributar, lluita violenta en moments concrets i, sobretot, mantenint una tenaç pugna jurídica en els tribunals reials. Aquesta consciència antisenyorial anà fent-se més robusta progressivament durant la centúria il·lustrada. De les ocultacions de collites i les resistències a capbrevar es passà a litigis judicials per aspectes concrets i d’ací als plets de reversió (impulsats des del 1740 per la majoria de petits i mitjans propietaris) que reclamaven liquidar la senyoria i tornar al Reial Patrimoni, objectiu que Catadau assolí en l’any 1806.
El professor Ardit no oblida en la seua anàlisi la progressiva incidència del creixent poder monàrquic, que anà competint amb les potestats senyorials fins acabar eclipsant-les. Encara en el segle xvii, l’intervencionisme reial es limitava a defensar els interessos dels creditors censalistes, fins aconseguir que els Borja liquidaren l’enorme deute de més de 60.000 lliures que havien encaixat des del 1590. Durant el segle xviii, però, l’absolutisme borbònic no cessà de retallar potestats als senyors. Primer fou l’absorció simbòlica dels màxims rituals punitius des del 1716. Tot seguit vingué la repressió fiscal que significà la introducció de l’equivalent. Ardit demostra que les quantitats pagades per aquest nou impost augmentaren al marquesat “molt durant el segle xviii, al contrari del que s’ha postulat per al País Valencià”, de manera que l’equivalent significà una forta competència a l’hora de captar excedents camperols (el 67% dels impostos que pagaven els vassalls de la foia de Llombai en l’any 1774 eren rendes senyorials, mentre que la fiscalitat eclesiàstica significava el 15% i els tributs estatals ja aconseguien absorbir un 17%). Després seguí l’atenta supervisió, per part dels oficials reials, de l’actuació dels governadors senyorials. El corol·lari d’aquestes creixents intromissions dels oficials reials foren les incitacions a redimir-se del domini senyorial, reintegrant-se en el Patrimoni Reial, els coneguts plets de reversió a la corona, que resultaren especialment intensos en aquesta zona.
Ardit explicita com idea central de l’obra que la repoblació postmorisca del principi del segle xvii transformà un sistema d’explotació senyorial “robust i eficient” en altre més dèbil, basat sobretot en les potestats jurisdiccionals i particions de fruits emfitèutiques menys exigents; aquest canvi no sols permeté el poderós creixement econòmic mantingut des del sis-cents, sinó que feu emergir i consolidar-se una burgesia agrària que actuà com a punta de llança de la intensa oposició antisenyorial. D’alguna manera, Creixement econòmic i conflicte social és una obra que condensa i reflecteix perfectament la maduresa assolida en l’anàlisi de les relacions senyorials per la historiografia valenciana. En els 36 anys que separen Els valencians a les Corts de Cadis de la publicació d’aquest nou llibre s’ha produït un avenç gegantí: ni més ni menys que de donar per vàlid el discurs polític —genèric, interessat i simplista— dels diputats a Cadis s’ha passat a poder disposar de coneixements profunds i rigorosos sobre els vassalls valencians.

Però també ofereix moltes més lliçons que transcendeixen l’anàlisi del règim senyorial. Ardit afirma que ha intentat “reconstruir la vida d’una petita comunitat [la foia de Llombai] per tal d’entendre millor l’altra comunitat més àmplia [l’Europa feudal]”. En aquest intent, s’apropa i ens explica aspectes molt oblidats en la historiografia valenciana. En especial, ofereix un tractament viscut i antropològic, que inclou la cultura material i les pautes i estratègies socials que configuraven les petites comunitats rurals (com també han fet Ferran Garcia i E. Císcar a l’àmbit de la Valldigna).
Aquest nou llibre del professor Manuel Ardit té —més enllà de consideracions específiques sobre aspectes concrets— un encert essencial: no limitar l’anàlisi de la transició del feudalisme al capitalisme a una fase tardana i convulsa (la segona meitat del segle xviii i primeres dècades del xix), sinó —per contra— contemplar aquest procés històric fonamental com una acumulació de mutacions no tan espectaculars realitzades en la llarga durada plurisecular.

Tomàs Peris Albentosa




11/03/2011

CASEY, James. La hisenda del marquesat de Llombai en temps dels Borja.

L'any 1984, després de llegir l'obra de l'historiador nordirlandés James Casey, El Regne de València al segle XVII, on s'incloïen unes taules amb dades sobre el marquesat de Llombai; li demanàrem a l'hispanista des de la Biblioteca Pública Municipal si podia ampliar-les amb un article per publicar-lo en alguna edició municipal. La idea era encetar una col·lecció d'estudis locals, de la qual l'escrit de James Casey seria el primer. James Casey va accedir immediatament a escriure un article sobre la història del marquesat sense cap exigència ni contrapartida, gratis et amore. Gràcies a l'intercesió de l'amic Francesc Adam, el pintor Rafael Armengol de Benimodo ens dissenyà, també de franc, la coberta del llibret. Entre Josep Forés Rossell i jo mateix traduïrem el text al valencià i, finalment, d'una impremta ja desapareguda que hi havia al carrer major de Llombai va eixir el volum. Tot voluntarietat.


Anys després, esgotada l'edició, vaig tornar-li a proposar a James Casey la publicació del text aquesta vegada a la revista d'estudis locals d'Alzira anomenada Al-Gezira. La generositat del professor Casey, novament, permeté la publicació del text.


James Casey va estar l'any 2010 a Llombai convidat per l'organització de la XIII Assemblea d'Història de la Ribera, per tal de llegir la lliçó inaugural d'aquest encontre comarcal d'historiadors. El coneixement del professor Casey sobre el món morisc, aconsellà a l'organització la seua presència entre nosaltres. En aquesta ocasió, poguérem comprovar de primera mà el rigor intel·lectual i la qualitat humana d'aquest professor de la University of East anglia de Norwich, a qui estem personalment molt agraïts.

10/16/2011

BISBAL ORTIZ, Enrique. Estampas Llombainas.

L'any 1961 s'obria al públic la Biblioteca Pública Municipal Sant Joan de Llombai en un edifici ubicat al carrer de Sant Antoni, al costat de l'antiga Casa de la Vila de Llombai. Enguany celebrem, per tant, els 50 anys de vida aquest centre de cultura dels nostres pobles. Aquell any 1961, la junta de la biblioteca editava un volum titulat Estampas Llombainas, del mestre i impulsor de la biblioteca Enrique Bisbal Ortiz, en què cantava a través de versos diversos llocs i àmbits de Llombai. Enrique Bisbal Ortiz, "Torretes" també fou autor de la lletra de l'himne a Llombai: "Llombay, mi buen terruño", la versió valenciana del qual "Llombai, la meua terra" fou oficialitzada l'abril passat en el transcurs de la 26ª Trobada de Centres d'Ensenyament en valencià de la Ribera. Enrique Bisbal Ortiz encara publicà un parell de volums més sobre mecanografia i comptabilitat, dels quals parlarem en una altra ocasió en aquest espai.

10/06/2011

RAMÓN SERRANO VICENS: La casa sin tejado. Un cuento y una realidad española.

Ramón Serrano Vicens és una de les persones intel·lectualment més sòlides que han viscut als nostres pobles durant el segle XX. Natural de Saragossa, Serrano Vicens arribà al Marquesat com a metge de Catadau, tot i que va exercir la medicina també a Alfarb i Llombai. A més de la seua qualitat humana i professional, Serrano Vicens destacà en l'Espanya fosca del franquisme per la seua activitat com a investigador en diversos camps. El mediambiental - com diem ara- seria un d'ells. En l'obra que presentem en aquesta entrada, Serrano Vicens feia una mirada a la situació dels boscos espanyols, a l'erosió i la deforestació, oferint un seguit de propostes encaminades a preservar la superfície forestal per a les generacions futures. Entre les mesures proposades, hi havia la prohibició de construir en terrenys forestals cremats per incendis durant un grapat d'anys i així allunyar la temptació d'especuladors que s'aprofitarien dels terrenys cremats. Aquesta proposta que s'havia inclòs en la Llei Forestal de la Comunitat Valenciana, acaba de quedar previsiblement en paper mullat ja que l'avantprojecte de la Llei d'Acompanyament del Pressupost de la Generalitat Valencia per a l'any 2012 ha introduït la possibilitat que es puguen requalificar terrenys cremats per incendis. Es tracta d'una mala notícia, per això portem a aquest blog l'obra del metge Serrano Vicens. Us animem a llegir-la i a divulgar el contingut d'una obra que té més de quaranta anys, però què malhauradament huí està més d'actualitat que mai. VCF.
Mes informació.

El projecte definitiu de pressupostos aprovat per la Generalitat, afortunadament, no permetrà l'aprofitament de terrenys cremats per a interessos urbanístics particulars. Però el perill ha estat latent durant unes setmanes. Més informació. Editorial Levante-EMV.